Corrien temps de pluja, a l’era de la humanitat. La gent moria de fam mentre d’altres ostentaven tot el poder gràcies a una invenció, el capital, que ningú semblava qüestionar i, tot i així, acceptaven la mort d’innocents per uns rals. Les coses no anaven com temps ha i l’evolució semblava, cada vegada més, impossible vers les caigudes del sistema global que, cíclicament, assotaven la raça humana. Les forces de la naturalesa es veien cada vegada més a prop del col·lapse i l’equilibri natural de la terra ja no es podia restablir molt més, acabant, així, amb la vida coneguda.
Immòbils, roques fúnebres que corretegen pels carrers a pas de tractor creant un món del no-res, un món que sembla no poder fusionar-se amb tot l’existent permetent, així, una coexistència vana que ‘el planeta de la civilització’ no semblava tolerar, tal i com un intolerant a la lactosa troba impossible la unió del seu cos amb susdit producte. Potser era el que havia de passar? Calia accelerar la nostra desaparició per propiciar el sorgiment d’una nova raça d’éssers intel·ligents que, tan debò, descobrís el nostre rastre sota la sorra i cobrís els nostres errors amb noves idees d’una nova civilització?
Des ser així, eren ells, els maies, futuròlegs? Com pogueren crear unes teories revolucionàries tan certes però, a la vegada, tan incertes? És que no era la primera desaparició massiva d’una raça dominant a la Terra i els maies, analitzant el caràcter més o menys cíclic dels fenòmens terrestres, varen fer-se desaparèixer per arrencar l’era de la ‘nova raça’ i ara ens ha arribat l’hora del nostre judici final? Mai sabrem la resposta a tals preguntes, però el fet és que ens trobem en una situació en què, per seguir endavant, hem de deixar de comportar-nos com a nens de gran edat i evolucionar la nostra forma de pensar.
El nostre caràcter organitzador ens ha dut a denominar amb un nom diferent, diverses maneres d’administrar un grup de persones d’una raça, nació o llengua comuns units en un territori i amb una determinada nacionalitat, altrament dit, un país. Tot i així, tots hem caigut en un error: la diferència. És a dir, hem classificat tant el món que cada cop som més diferents els uns als altres, amb ulls enllagrimats.
Ara, criatures d’un planeta anomenat Terra, faig una crida a la humanitat que resideix en el vostre interior: És tan diferent un empresari blanc, ancià i multimilionari de l’Estat de Texas, EUA, d’un bebè amb la malària acabat de néixer a Somàlia? La resposta és tan simple com una plana afirmació. “Què deuen tenir en comú?” –preguntareu, intrigats- “L’empresari és blanc, vell, ric, està sa, té un lloc adequat on viure i no té, pràcticament, preocupacions; en canvi, el bebè és menut, negret, està fatalment emmalaltit, no té un lloc higiènic on viure i amb prou feines arribarà a tenir la consciència suficient per poder-lo anomenar ‘persona’. No tenen res en comú!” Però, és que un és un gosset moribund i l’altre un bou engreixat? NO, els dos són HUMANS i aquest criteri preval per sobre de qualsevol més adjectiu. Humans, nascuts de la terra que tenim sota els peus. Humans, que beuen de la mateixa deu. Humans, éssers humans. Homes i dones d’un planeta anomenat Terra.
